LO QUE ERA Y LO QUE SOY, ES LO QUE SIEMPRE SERÉ*

Algunes claus per interpretar l’evangeli d'avui (Mc 13,24-32), sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

CONTEXT

Estem en el capítol 13 de Marc, dedicat al discurs escatològic. Capítol que fa pont entre la vida de Jesús i la Passió. Els tres sinòptics relaten un discurs semblant. Això fa suposar que alguna cosa té a veure amb el Jesús històric. Tot i que les diferències entre ells són tan grans, que també és possible que sigui una elaboració de la primera comunitat. És impossible saber si Jesús va fer seves aquestes idees.

 

EXPLICACIÓ

L’evangeli utilitza un llenguatge apocalíptic, que avui ens costa d’entendre. Però si no intentem entrar en el seu simbolisme, ens perdem una part important de l’Escriptura. El que llegim literalment no té sentit, per això cal anar a la interpretació.

El llenguatge apocalíptic i escatològic corresponen a una manera mítica de veure el món, a Déu i a l’home. A l’AT i NT, el poble de Déu està abocat al futur. Actitud que el fa diferent dels pobles de la rodalia. Israel va estar sempre centrada en la salvació futura; vivint sempre amb l’esperança de que Déu els donaria alguna cosa millor, sense poder concretar el què.

Els profetes van ser els encarregats de mantenir viva una expectativa de salvació total. El dia de la salvació hauria de ser d’alegria, de felicitat, de llum; però a causa de les infidelitats del poble, els profetes van anunciar-lo com un dia de sofriment, de tenebres... per a la majoria dels homes que no fan cas a Déu. .

L’apocalíptica és, a la vegada, una actitud vital i un gènere literari. Pretén escodrinyar el futur partint de la paraula de Déu. Desenvolupa una visió pessimista del món, que ha de ser substituït per un altre de nova creació, que no ha de tenir cap relació amb l’actual.

L’escatologia prové de la paraula grega (esjatón), que significa «l’últim». Sempre partint de la paraula de Déu i el seu objectiu, es tracte de descobrir què succeirà al final dels temps. Però no moguts per la curiositat, sinó per un intent de fer créixer la confiança. El futur és en mans de Déu, però és un futur que arribarà com a progressió del present, que també és en mans de Déu, i és positiu malgrat tot.

La referència als temps finals dels evangelis, està escrit en llenguatge apocalíptic, pel fet de ser tant suggerent i impactant, i perquè els evangelistes no es van poder lliurar de la mentalitat d’aquella època. Però la finalitat del que van escriure apunta a l’escatologia, al final del temps, que no serà consumit, sinó consumat.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3...

 EL CORAZÓN APORTA EL VALOR RELIGIOSO A MIS ACTOS*

Algunes claus per interpretar l’evangeli d’avui (Mc 12,38-44), sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

 

CONTEXT

Jesús una vegada més, amb un relat senzill però d’una gran profunditat, denuncia la parafernàlia religiosa externa, per la seva manca de valor espiritual; Per Jesús, l’únic que importa és l’interior de cada persona.

Les dues vídues de les lectures, són exemples de fe autèntica, i de confiança absoluta.

(1r Re 17,14) «El pot de farina no es buidarà ni la gerra d'oli s'acabarà,»
(Heb 9,26) «s'ha manifestat una vegada per sempre.»

L’evangeli posa com ideal l’actitud senzilla de la viuda, en contrast a les diverses maneres en que s’ha posat de manifest, en fragments anteriors, l’actitud dels dirigents jueus. Allò que el jove ric, de fa uns diumenges, no va ser capaç de donar, ho ha fet, amb molta senzillesa, la vídua del fragment d’avui. El missatge no pot ser més transparent. El relat ens interpel·la per si sol, no calen explicacions.

EXPLICACIÓ

«Molts rics hi tiraven molt.» Les monedes es dipositaven en una mena d’embuts enormes que hi havia al llarg del mur. Els rics tiraven les monedes des d’una certa distància i així escoltaven amb orgull el dring que feien en xocar contra el metall de l’embut. La viuda va tirar dues monedes del valor més baix de l’època. Avui serien dos cèntims.

Os asseguro, va dir Jesús, que aquesta pobre viuda ha tirat més que ningú. La frase comença amb «amen dico vobis», i això indica que el que va a dir és molt important. La idea de que Déu mira més el cor que les aparences no és nova a la religiositat jueva; L’AT en parla i Jesús profunditza en la idea i la proposa als deixebles com exemple d’actitud religiosa. Aquesta és l’originalitat.

La vídua va donar tot el que tenia per a viure. Per a captar tota la força d’aquesta última frase,hem de tenir en compta que en grec «bios» significa no només vida, sinó també, manera de viure, recursos, suport; seria el conjunt de bens (aliments normalment) imprescindibles per a subsistir. Equivaldria a posar la seva vida en mans de Déu.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3...

 DIOS NO ES UN SER QUE AMA, SINO EL AMOR QUE UNIFICA TODO*

Algunes claus per interpretar l’evangeli d’avui (Mc 12,28-34), sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

CONTEXT

Hem canviat d’escenari. Jesús ja fa uns dies que és a Jerusalem. Ha realitzat la purificació del temple; ha discutit amb els caps dels sacerdots, mestres de la llei i ancians sobre l’autoritat de Jesús per a poder fer aquestes coses; amb els fariseus i herodians sobre pagar o no el tribut al cèsar; amb els saduceus sobre la resurrecció.

Hem de separar aquestes discussions dels prejudicis amb els que els hem interpretat fins ara. Les discussions doctrinals eren molt freqüents en aquella època i no pressuposen hostilitat especial contra Jesús; més aviat podrien indicar una valoració important de la persona. El lletrat que avui s’apropa a Jesús, no demostra cap agressivitat, sinó interès per l’opinió del Rabí.

EXPLICACIÓ

La pregunta té sentit, perquè a la Torà, hi ha 613 preceptes. Per a molts rabins tots els manaments tenien la mateixa importància, perquè eren manaments de Déu i només per això s’havien de complir. Alguns però creien que el més important era el compliment del sàbat. I altres consideraven que el primer era l’amor a Déu.

Tot i que Jesús recita la «shemá» (Dt 6,4-5), fa una interpretació diferent d’aquest text, que només parla d’amor a Déu. Hi ha un altre text, a Lv 19,18, que parla d’amor al proïsme. Jesús agafa els dos i en fa un sol manament.

A l’AT l’amor a Déu era absolut, mentre que l’amor al proïsme era relatiu: «com a tu mateix.» A més, per la immensa majoria de lletrats el proïsme era aquell que pertanyia al seu poble, i raça. Segons la Torà, era perfectament compatible un amor a Déu i un menyspreu absolut no només a l’estranger, sinó que també a amplis sectors de la seva pròpia societat jueva. Jesús capgira aquesta manera d’entendre el proïsme, i quan, segons Lluc, és consultat sobre el mateix, respon amb la paràbola del bon samarità.

La paraula manament té un significat diferent quan l’apliquem a Déu. Déu no ens mana res. Ens posa un full de ruta, això si, per la que hem de transitar per tal d’arribar a la plenitud. La seva «voluntat» és que arribem al més alt de les nostres possibilitats. Ell no imposa res des de fora.

En l’evangeli de Joan se’ns parla d’un «nou manament»: «que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat». No diu com a tu mateix. Aquest canvi és molt important. Molts cristians no se n’han adonat del canvi. «Déu no és només un ser al que puc estimar, sinó que és l’AMOR amb el que he d’estimar.

Déu és àgape, do absolut, infinit i total. Aquest amor es manifestà en Jesús. És do pur, pura gràcia que se’ns dona i ens capacita per estimar amb aquest Amor. És en realitat l’únic amor. Joan diu: «L’amor no consisteix en que nosaltres hàgim estimat Déu, sinó que en que ell ens ha estimat». Aquesta realitat és el fonament de tota vida espiritual. Es la mateixa essència de Déu en la base de la nostra pròpia existència. En Déu tot és U.

El nostre amor cristià seria «caritas», la síntesi de l’eros humà i l’àgape diví en una manera concreta i singular d’acció relacional amb els altres. Es tracte d’una possibilitat específicament humana. És per això que desenvolupar aquesta capacitat és créixer en humanitat.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3..

 MIENTRAS NO VEAMOS CLARO, SERÁN INEVITABLES LOS TROPIEZOS*

Algunes claus per interpretar l’evangeli d’avui (Mc 10,46-52), sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

 CONTEXT

Jesús surt de Jericó, camí de Jerusalem. Avui no hi ha ensenyança afegida, la lliçó va en el relat. Estem a l’última escena, abans d’entrar a Jerusalem. 

Marc en aquest relat utilitza uns detalls inèdits. Jesús crida al cec. Li pregunta què és el que vol. Admet el títol de Fill de David. No l’aparta de la gent. La curació no va acompanyada de cap gest. No li ordena que guardi silenci sobre el que ha succeït...

Marc ha deixat clar que el camí cap el Regne és la renúncia i el lliurament fins la mort. No té sentit fer callar ni rebutjar el títol de Messies. Tot es mou en el món dels símbols.

EXPLICACIÓ

«S'estava assegut vora el camí.» Bartimeu és el símbol de la marginació, està fora del camí... El cec tenia el seu paper assignat, (l’exclusió), però no es resigna. 

«Fill de David.» Era un títol messiànic amb concepte equivocat; es considerava que havia de ser un Messies, rei poderós, que s’imposaria a la força. «Fill de David» és el crit dea multitud que el segueix quan entra a Jerusalem. 

«Tothom el renyava perquè callés.» Els qui seguien Jesús no volien saber res dels problemes del cec. No tenia dret a cridar. El poble jueu, tant religiós, pensava que al cec li tocava: aguanta i calla. 

«La gent.» Són la majoria de cristians que segueixen Jesús, però no descobreixen la necessitat d’emprendre un camí nou. 

«Crideu-lo.» Marc destaca el simbolisme del seguiment. Per tres vegades es repeteix el verb cridar. Primer Jesús crida, després ve el seguiment. 

«Llançà el mantell, es posà dret d'una revolada i se'n va anar cap a Jesús.» Jesús valora la situació de manera diferent de com ho fan els seus. El cec que devia caminar tantejant, ara confia en Jesús tot i que no el veu. El mantell representa el refugi on havia estat fins aleshores. Ara tot està en esperança. Confia en Jesús. El miracle el realitza el mateix cec..

«Què vols que faci per tu?» És la mateixa pregunta del diumenge passat a Jaume i Joan. La pregunta és igual, però la resposta és diferent. Els dos germans demanaven privilegis. El cec només demana veure-hi, «poder caminar» amb ell. 

«Fes que hi vegi.» A la Bíblia, «veure» quasi sempre té connotacions cognitives. Veure significa la plena comprensió del que és important per la vida espiritual. 

«Vés, la teva fe t'ha salvat.» Una vegada més, la fe-confiança és el que allibera. Només ell veu Jesús. Només ell el segueix. Només ell se situa al camí... El camí que porta al lliurament total a la creu. Marc deixa ben clar que una resposta autèntica a la crida de Jesús, sempre serà cosa de minories. La multitud que segueix Jesús encara no el veuen. Els deixebles no van entendre Jesús fins després de l’experiència pasqual.

«I el seguia camí enllà.»  El cec, una vegada que ha descobert Jesús, el segueix. Abans estava vora el camí, ara el segueix pel camí. El relat d’una ceguera material es el suport d’un missatge teològic: Jesús és capaç de il·luminar el cor dels homes que estan cecs i en la foscor. Els deixebles demostren una i altre vegada, la seva ceguesa. Un home marginat crida al «fals Messies davídic.» Ara segueix l’autèntic Jesús, que va cap el lliurament total a la creu, i el segueix.

Jeremies, a la lectura primera, ja anuncia que Déu salva del seu poble, no els poderosos, ni els savis, ni els perfectes, sinó els cecs i coixos, i dones amb fills. És a dir, els pobres.

No es el cec el qui està enfonsat en la misèria. La verdadera misèria humana és en els que, tot i seguir Jesús, diuen al cec que calli. Són frases que sentim repetir diàriament. Que callin tots els pobres que molesten! Que s’eliminin els captaires dels carrers! No ens deixen viure en pau!. Per molta gent, també dels que diuen seguir Jesús, no escoltar, no veure la misèria que hi ha al nostre entorn, mirar cap a una altre costat..., és l’única manera de viure tranquils.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3...

SOLO EL SERVICIO POR AMOR ME LLEVA A LA PLENITUD HUMANA*

Algunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Mc 9,30-37) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

CONTEXT

En aquest fragment Jesús anuncia la Passió per segona vegada. Té la seva lògica, perquè aquesta repetició ens pot fer comprendre l’ensenyança del diumenge passat. Jesús travessa Galilea camí de Jerusalem, on l’espera la Creu. L’evangeli no diu expressament que volia passar desapercebut, perquè ara està dedicat a instruir els deixebles. Un nou ensenyament que se centre en la creu.

EXPLICACIÓ

Els deixebles segueixen sense entendre res, tot i que el diumenge passat se’ns deia que Jesús s’explicava «amb tota claredat.» Però, si els feia por preguntar devia ser perquè intuïen que la resposta no els agradaria. Això ens indica que més que no comprendre, el que no volien era acceptar la mort ignominiosa de Jesús. No van entendre el significat messiànic fins després de l’experiència pasqual.

Què discutíeu pel camí? Jesús vol que treguin els seus sentiments més íntims, però ells resten en silenci, perquè no estan d’acord amb el que Jesús els ensenya. Ells encara es mouen en la recerca del domini i el poder. Cal recordar que en aquella cultura el rang de les persones es prenia a pit i era la clau de totes les relacions socials.

Es reuneix amb els deixebles, i els diu: «Qui vulgui ser el primer que sigui l’últim i el servidor de tots». És exactament el mateix missatge del diumenge passat. I el mateix de l’episodi de la mare dels Zebedeus, demanant-li els primers llocs pels seus fills. Jesús no ens demana que no pretenguem ser més, al contrari, ens anima a ser el primer, però per un camí molt diferent al que nosaltres ens apuntem. Tots hem d’aspirar a ser, no només «primers», sinó «únics». Aquesta possibilitat es la grandesa de tot ésser humà.

Déu no vol que renunciem a res. Sovint hem donat la impressió als de fora de que, perquè Déu sigui gran, ens vol a nosaltres petits. Però el que diu Jesús és: Vols ser el primer? Molt bé. ¡Tant de bo estiguéssim en aquesta dinàmica! .

S’apropa a un nen i el posa al mig... El nen abraçat a Jesús no és una estampa bucòlica. Tot i que no és fàcil descobrir el sentit i la connexió amb el que ha succeït. Per això cal aclarir algunes coses. En els temps de Jesús, els nens no gaudien de cap consideració; eren simples instruments dels grans que els utilitzaven com petits esclaus.

Jesús no s’apropa un nen petit digne de llàstima, sinó a un xicot que ja es pot valer per si sol. Recordem que a l’episodi de la filla de Jaire, Marc repeteix quatre vegades la paraula «paidión» per referir-se a la nena de 12 anys. En aquest context, el nen, seria un servidor de la casa, l’últim de tots.

Qui acull un nen com aquest, m’acull a mi. No es tracte de manifestar afecta o protecció al dèbil sinó d’identificar-se amb ell.

Qui m’acull a mi, acull a qui m’ha enviat. Aquest pas és molt important: acollir Jesús és acollir al Pare. L’essència del missatge de Jesús consisteix en aquesta identificació. .

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 391-marcos

PARA SABER QUIÉN ES JESÚS, TENGO QUE SABER QUIÉN SOY YO*

Algunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Mc 8,27-35) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

CONTEXT

En aquest relat, Jesús està a Cesarea de Filip, al capdamunt del riu Jordà, pels contraforts de l’Hermon, la muntanya on neix. En aquest episodi Jesús comença a proclamar un missatge nou, el de la creu, anant més enllà dels límits de la comprensió. A la vegada, inicia el «camí» cap a Jerusalem on consumarà la seva obra.

EXPLICACIÓ

La doble pregunta de Jesús fa pressuposar que esperava una resposta diferent. Pere li diu amb tota rotunditat: «tu ets el Messies», pensant en un messianisme gloriós, lluny de com el comprenia Jesús. A Pere se li fa difícil entendre que el Messies pugui ser humiliat fins a l’aniquilació total. Per aixó increpa a Jesús per parlar-los-hi de la creu.

Cal que el Fill de l'home pateixi molt.

«Fill d’home»: significa «pertànyer a la raça humana, però en plenitud». I per cert, és l’únic títol que Jesús s’atribueix.

«Cal que»: no al·ludeix a cap necessitat metafísica o a una voluntat externa de Déu, sinó a l’exigència de l’home verdader.

«Pateixi molt»: fa referència no només a la intensitat del sofriment en un moment determinat (la seva mort), sinó a la multitud de moments de dolor que es produiran al llarg de tota una vida.

Jesús proclama, «amb tota claredat», que la seva missió va al contrari del que esperaven els jueus i també esperaven els deixebles. Res de poder ni de domini sobre els enemics. Tot el contrari. Deixar-se matar abans de fer mal a ningú. Pere es veu obligat a dir-li a Jesús allò que ha de fer, perquè la seva postura equivocada li fa pensar que Déu no pot estar d’acord amb el que acaba de proposar Jesús, com itinerari de salvació.

Jesús respon a Pere, però dirigint-se a tots els deixebles, per tal de que s’assabentin del gran error que suposa no acceptar el messianisme del lliurament i la creu. És un missatge irrenunciable. El que Pere li proposa a Jesús és el mateix que li proposà Satanàs en el desert: el poder i la glòria. Però aquesta no és la «manera de pensar de Déu.»

«Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix,»

Ara el que Jesús ha dit de si mateix ho aplica a la gent. No és fàcil entendre el verdader significat d’aquesta frase. Implica desfer-se del jo fals com a condició ineludible per a poder seguir pel camí que Jesús proposa.

«Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà,»

És difícil descobrir el sentit d’aquesta frase. «Psykhe», no pot voler significar vida biològica, perquè diria «bios»; tampoc significa ànima perquè és un concepte de la filosofia grega, no dels jueus. Per tant, ens obliga a anar més enllà de les paraules, i entendre que es refereix a buscar la plenitud de la vida en la seva totalitat.

Qui no és capaç de superar el seu propi jo i no deixa de preocupar-se per a ell mateix, destrueix la seva existència. Tanmateix, qui superant el seu egoisme, descobreix el seu ser verdader i actua en conseqüència, lliurant-se als altres, donarà ple sentit a tota la seva vida i aconseguirà la seva verdadera plenitud humana.

*-. Veure l’original: https://www.feadulta.com ›

 SI NO VEO A DIOS EN EL OTRO, MI DIOS ES UN ÍDOLO*

Alunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Mc 7,31-37) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

CONTEXT

L’episodi de la narració d’avui, no té una localització precisa. Només sabem que ve de Tiro al Llac de Galilea, passant pel camí de Sidó, travessant la Decàpolis. Podem suposar, doncs, que és a la Decàpolis, que és terra de pagans. Marc no és massa precús en geografia, i situa Jesús on teològicament li interessa.

EXPLICACIÓ

Els jueus consideraven que una persona sordmuda o cega o coixa, no era només un problema de salut sinó, sobre tot, un problema religiós. Això volia dir que les forces del mal se sobreposaven a les del bé, que Déu l’havia abandonat, i la institució religiosa estava obligada a fer el mateix. Però Jesús, amb la seva actitud, manifesta que Déu està a prop dels marginats i dels que pateixen. Jesús els cura per treure’ls de la marginació, i denunciar que, si la religió margina, no ho fa en nom de Déu.

Marc, en el següent relat incideix sobre el mateix. La curació d’un cec. Utilitza els mateixos simbolismes i detalls: és presentat pels altres, el separa de la multitud, li aplica saliva i li mana guardar silenci.

Pels profetes, la ceguera i la sordera són símbols de resistència a la paraula de Déu. En els evangelis simbolitzen la incomprensió i resistència al missatge de Jesús.

Sord i mud a l’ AT, era, simbòlicament, el que no volia escoltar la paraula de Déu i per tant, tampoc podia complir-la o proclamar-la. Si tenim en compta que la religió jueva es basava fonamentalment en el compliment, de la Llei, qui no la podia escoltar ni proclamar, quedava exclòs.

La imposició de les mans signe de la comunicació de l’Esperit. La mirada al cel era signe de relació íntima amb Déu. Apartar-lo de la gent era separar-lo del móno. El dit fa referència al dit de Déu que actua amb força. La saliva es considerava com el vehicle de l’Esperit. Aparentment Jesús actua com un sanador. Però els taumaturgs tractaven de fer les seves guaricions amb la màxima ostentació possible. L’objectiu de Jesús és molt diferent..

Jesús, a les benaurances vol deixar molt clar que el regne de Déu està obert a tots, siguin quines siguin les seves circumstàncies personals. El regne de Féu és dins de cadascú, és la descoberta de Déu en el més pregon de l’ésser humà. Uns vegada que es descobreix aquesta dinàmica, cal actuar a favor del Regne.

*-. Veure l’original: https://www.feadulta.com ›